No sé si heu vist el darrer anunci del 012 per encoratjar a les famílies a matricular els seus fills i filles a escoles i conservatoris de música i dansa. Us en faig un breu resum: una nena està aprenent a tocar una flauta de bec mentre la seva mare mostra un evidentment malestar pel so de l’instrument i perquè la nena no se n’acaba d’ensortir. La solució que sembla que troben ambdues, gràcies al 012, és recórrer a una escola de música, un lloc on pugui aprendre a tocar millor. Al final de l’anunci no veiem els resultats d’aquell suposat aprenentatge (es posa el focus en que la nena, molt motivada per les arts, també vol fer dansa). La flauta de l’anunci, doncs, sempre sona malament. 

La flauta de bec o flauta dolça és un instrument amb més de 600 anys d’història, potser el més difós arreu del món juntament amb la guitarra i el piano. Quasi desapareguda durant el classicisme i romanticisme, la flauta va renéixer gràcies al procés iniciat a mitjans del segle xx de recuperació patrimonial i d’interpretació de la música clàssica amb criteris històrics. Flautistes de talla mundial com Frans Brüggen, o posteriorment Giovanni Antonini, van liderar un camí, ara sabem que irreversible, de recerca i renovació permanent de la interpretació del repertori clàssic que ha condicionat no només els grups de l’anomenada “música antiga” sinó la interpretació de tot músic o conjunt de música clàssica. Des d’aleshores el gust personal ja no pot ser l’únic criteri en la interpretació del repertori pretèrit: el coneixement i tractament de la font històrica és també imprescindible. Aquest procés també va comportar la necessària professionalització dels seus intèrprets. A dia d’avui la flauta de bec és un instrument interpretat per grans professionals, al mateix nivell de pianistes, violinistes, guitarristes o d’intèrprets d’altres instruments amb més renom i prestigi. En altres paraules, Maurice Steger està al mateix nivell artístic i de professionalitat que Maria João Pires o Jordi Savall.

La flauta és sobretot coneguda a casa nostra per ser l’instrument vehicular de l’educació musical bàsica. Les seves virtuts són innegables: és un instrument econòmic, portàtil, afavoreix l’educació postural, la respiració correcta, l’escolta activa, és un instrument ideal per iniciar-se en la lectura musical, en la improvisació i en el repertori històric i de les anomenades músiques del món, es combina perfectament amb el moviment, fins i tot és un bon instrument iniciàtic si es té la intenció de canviar-lo per un altre instrument de vent en el futur. Però com tot el que es generalitza, la flauta té inconvenients. Pot ser una molt bona eina però s’ha de saber usar de manera adequada i sempre és un error simplificar l’educació musical a la interpretació d’un sol instrument, sigui quin sigui. En aquest sentit tot passa per la correcta formació dels i les mestres. Amb l’objectiu de millorar l’ús que se’n fa a les escoles, un bon grup de professors de flauta de bec d’escoles de música i conservatoris catalans hem iniciat recentment un procés de col·laboració i comunicació bilateral amb professors de primària i secundària per crear més i millors materials i oferir més i millor formació.  

La flauta de bec té un lloc en el nostre imaginari col·lectiu, sobretot l’associat a l’escola, molt allunyat de la flauta interpretada per professionals. És un fet que no succeeix amb altres instruments escolars, com la percussió o la guitarra, que sí tenen un contrapès mediàtic professional evident. Sense voler criticar el lloable objectiu de l’anunci del 012 d’animar a pares i mares a apuntar els seus fills a centres de formació artística, la veritat és que a la flauta de bec i als seus intèrprets aquest anunci no ens ajuda gens. Perpetua la imatge tòpica de la flauta com a instrument que no pot arribar a sonar bé de cap manera (“Què hi ha de més horrorós al món mundial que un nen/a tocant la flauta?”). No han escollit un clarinet, un saxofon, una trompeta o un violí, instruments també molt difícils de dominar al seu inici. Han escollit una flauta perquè en realitat ningú s’imagina que una flauta pugui sonar bé. Ens hagués ajudat moltíssim que al final de l’anunci hagués sortit la nena tocant millor l’instrument després de rebre algunes classes, una manera de posar en valor la professionalitat dels mestres d’escoles de música i conservatori, un col·lectiu que ha patit com molts altres els estralls de la pandèmia. I a més a més ens hagués donat un cop de mà als intèrprets professionals de flauta de bec en visibilitzar-la com el que és: un magnífic instrument musical. Absolutament menystinguda i ignorada per les programacions musicals catalanes, tant de sales de concert grans com petites, l’instrument lluita cada dia contra gegants, un David i Goliat musical, per la seva dignificació i la dels seus intèrprets. Sabeu una cosa? La darrera flautista de fama internacional que ha vingut a Barcelona va ser Dorothée Oberlingen, a L’Auditori, el 5 de maig del 2015. D’això en farà d’aquí ben poc sis anys.

Eloi Fuguet Surroca

Flautista de bec, membre del quartet Windu, mestre de l’Escola i Conservatori Municipal de Música Mestre Montserrat de Vilanova i la Geltrú i del Certification program de la San Francisco International Orff Course (EUA).