La flauta de bec

A continuació publiquem la guia didàctica que el conjunt de flautes de bec En Bloc Quartet va elaborar com a complement divulgatiu de les seves audicions escolars i familiars. És una guia elaborada per l’Andreu Brunat, l’Eulàlia Galofré, en Joan Escoda i el nostre director, l’Eloi Fuguet. Esperem que sigui del vostre interès.

 

I. Les parts de la flauta de bec


L’embocadura (o cap)

Consta d’un canal, per on bufem. L’aire entra pel canal, es parteix en dos xocant amb el bisell i d’aquesta manera es genera el so. També hi trobem el bloc, una peça de fusta més porosa que la resta de la flauta situada sota el canal. La seva porositat permet absorbir l’excedent de saliva (vapor d’aigua) que pogués bloquejar el canal. En les flautes de plàstic el bloc no és una peça diferenciada de la resta del cap.

L’embocadura és la part més important de l’instrument: genera el so i definirà la qualitat de la flauta.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.39.43-1-349x1024

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.38.53
Imatge en infrarojos de l’aire partint-se a l’arribada del bisell

El tub

Consta de dues parts: el cos, un tub amb set forats (sis a la part davantera i un al darrera) i el peu, el final del tub sonor amb un sol forat. Algunes flautes, especialment les basades en models renaixentistes, tenen el cos i el peu units. Actualment en la majoria de les flautes els dos últims forats són dobles per a facilitar l’obtenció dels semitons del registre greu.

II. Una mica d’història

En totes les èpoques i cultures trobem instruments amb un mecanisme d’emissió del so mitjançant un bisell . D’entre tots ells la flauta de bec és un dels més destacats, ja que per la seva construcció permet unes possibilitats expressives superiors a altres instruments del mateix tipus: una gran agilitat, adaptabilitat a diferents tipus de repertori popular i culte, i la possibilitat de tocar sol, acompanyant, o en grup, generant una sonoritat de petit orgue humà.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.43.35
Flauta de Göttingen (Alemanya), s. XIV
Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.43.45
Flauta Tartu (Estònia), segona meitat del s. XIV
Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.43.22
Flauta de Dordrecht (1335 / 1418), Holanda

La flauta a l’Edat Mitjana

A finals de l’Edat Mitjana trobem les primeres mostres de la presència de la flauta de bec en la vida musical europea. D’aquesta època són les primeres mostres iconogràfiques i els primers instruments conservats.

La primera mostra iconogràfica la trobem justament a Tortosa: a l’església de santa Clara trobem un altar dedicat a la verge maria amb el nen, acompanyada d’àngels músics, alguns dels quals toquen flautes de bec. L’obra, de Pere Serra, fou pintada al 1390 i es pot visitar actualment al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

Pere_Serra-Retaule_de_la_Mare_de_Déu_dels_Àngels-_Catedral_de_Tortosa_-_MNAC
“La Verge amb el Nen” (c.1390) del taller de Pere Serra

Ens han arribat diferents instruments originals de diferents parts d’Europa, sovint difícils de datar, però que situaríem a mitjan segle XIV. La majoria d’elles tenen un tub cilíndric encara que amb algunes conicitats en el seu interior per tal d’aconseguir un so o una afinació concreta.

Avui en dia, hi ha constructors que han dissenyat alguns prototips de flautes basant-se en aquests models conservats, si bé adaptats a les afinacions modernes i en diferents mides.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.43.59
Flautes medievals, del constructor actual Phillippe Bolton

El Renaixement

Durant el Renaixement la veu era considerada l’instrument de referència i la música escrita per diverses veus era el repertori més comú. A imitació dels conjunts de veus, es van desenvolupar els conjunts  formats per diversos instruments de la mateixa família, des de les mides més petites fins als exemplars més grans. La raó no és sinó la de disposar d’un ampli ventall per poder doblar o substituir cadascuna de les veus en una peça vocal polifònica.

La flauta de bec desenvolupa en aquesta època una sèrie de models de diverses mides, que aconsegueixen imitar els diferents registres vocals.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.44.22
Versió extensa d’un consort renaixentista, dissenyat per Moeck a partir dels models conservats al Hofburg Museum, a Viena

Aquestes flautes, seguint l’estètica “clàssica” de l’època són cilíndriques, sense motllures ni ornaments, i tenen un tub interior gairebé cilíndric, que permet un so timbrat, fort, i amb una gran capacitat dinàmica, però amb un registre més curt del que trobarem en el barroc (poc menys de dues octaves). Uns instruments ideals per als propòsits de l’època: substituir o doblar les veus de la polifonia vocal, molt aptes per tocar juntament amb la veu humana i amb altres instruments. En aquests models, a diferència de models posterior, les notes greus són les que tenen més presència sonora i les agudes són més delicades.

A finals del segle XVI i durant el segle XVII la tècnica dels diferents instruments es desenvolupa moltíssim, i apareix el virtuosisme en la música instrumental. D’acord amb aquesta evolució, en aquesta època apareixeran alguns models que aconsegueixen un registre més gran, amb més igualtat sonora entre els aguts i els greus, que permeten adaptar-se a les noves necessitats musicals.

Amb aquests nous models neix també la noció de la flauta com a instrument solista, idea que serà desenvolupada durant el barroc.

El Barroc

Durant el segle XVII la flauta es redissenya com a instrument solista. L’instrument passa a construir-se en  tres parts diferents: cap, cos i peu, fet que permet construir un interior del tub més complex i alhora, permet al flautista afinar millor l’instrument amb els altres instruments de l’orquestra.

Les noves característiques del tub intern de la flauta possibiliten un major registre (més de dues octaves) i una escala cromàtica perfectament afinada. El resultat és un instrument d’un so penetrant, dolç i més adequat per a un instrument solista, amb molta brillantor en el registre agut.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.44.42
Consort de flautes barroques Moeck dissenyat a partir dels models de Jean Hyacinth-Joseph Rottenburgh (1672-1756)

Pel que fa al seu disseny exterior s’adapta també al gust estètic del barroc, amb línies sinuoses, i diferents motllures ornamentals.

No obstant, la flauta mantindrà i adaptarà els diferents tamanys que ja havíem vist en el Renaixement, a les noves necessitats de l’època: les flautes de diferents mides segueixen existint, tot i que el repertori de conjunt en aquesta època és considerablement més limitat.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.44.33-1
Flauta soprano, del constructor William Beukers Sr (1666–1750), conservada al Rijksmuseum, Amsterdam

La flauta en el període clàssic i romàntic

En aquest període, la flauta de bec es veurà reduïda a l’espai privat, a la música amateur i a la música tradicional. En el marc de la música culta, la naixent orquestra clàssica exigeix unes noves demandes als instruments: s’engrandeixen les seccions de vent, s’hi incorporen paulatinament els instruments de percussió i, instruments com la flauta, la tiorba o el clavicèmbal, deixen pas a altres instruments, com el clarinet, la flauta travessera o el piano, que tenen la capacitat de sonar més fort, i de fer crescendi sense afectar a l’afinació, d’acord amb la nova estètica musical de l’època.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.44.56
Flauta tenor de Goulding & Co (1786-1834), actualment al Victorian & Albert Museum, a Londres

Tot i que sovint s’ha parlat de la desaparició de la flauta de bec durant el classicisme i el romanticisme, ens han arribat alguns exemplars de flautes, que demostraria que en realitat la flauta no va desaparèixer mai.

Per altra banda, el csakan, de fet una flauta de bec amb claus, va aparèixer a Budapest al 1807, probablement una invenció del constructor Anton Herberle. Fou un instrument força comú a la zona d’Hongria, Eslovàquia i Croàcia, i aviat va aparèixer tota una literatura de música folclòrica, en forma de duets, trios, o acompanyats de guitarra o piano, amb passatges de gran virtuosisme.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.45.07
Csakan, de Johann Ziegler (1795–1858)

La flauta al segle XX i XXI

A finals del segle XIX, assistim al naixement d’un interès per la música anterior al classicisme, el que es denominarà música antiga. Aquest interès renovat ha portat a la recuperació de l’instrument en la interpretació de músiques d’aquestes èpoques. Com a exemple més antic, la formació muniquesa Bogenhauser Künstlerkapelle, que haurien fet concerts amb flautes ja al 1890. L’any 1919 Arnold Dolmetch va construir la primera flauta a partir d’un original barroc.

Alhora, el segle XX és un segle de grans canvis en la composició: la investigació i experimentació sonora i de noves maneres d’entendre la música és una constant en aquest segle, i la flauta de bec participa també d’aquest moviment: d’aquesta manera es comencen a escriure obres de nova composició per a l’instrument, en una estètica totalment contemporània.

Durant el segle han aparegut gran quantitat de flautistes d’un altíssim nivell tècnic que han recuperat i desenvolupat la tècnica de l’instrument, han interpretat peces de gran virtuosisme i han generat una extensa literatura pedagògica. Per destacar-ne alguns citarem a Carl Dolmetsch, Ferdinand Conrad, Kees Otten, Frans Brüggen, Hans-Martin Linde, Michala Petri, Walter van Hauwe, Giovanni Antonini o Pedro Memelsdorff (foto). A Catalunya són i han estat referència Romà Escalas, Josep Maria Saperas, Lluís Casso, Joan Izquierdo, Jordi Argelaga o Sara Parés, entre d’altres.

També cal destacar grans compositors del segle XX que han compost música per a flauta de bec com Paul Hindemith, Luciano Berio, Benjamin Britten, Leonard Bernstein o Edmund Rubbra. En el camp de la música clàssica contemporània, val a dir que la flauta de bec ha trobat un espai molt prolífic d’experimentació, cercant tot tipus d’efectes sonors, ritmes sorpressius, o en experiments amb música electroacústica, amb un extensíssim repertori a dia d’avui: de fet el repertori escrit originalment per flauta de bec al segle XX i XXI supera en nombre a l’escrit en tots els segles anteriors.

La flauta també ha trobat el seu espai en la música pop i rock en algunes aparicions en grups com The Beatles, The Rolling Stones, Yes, Jefferson Airplane, Led Zeppelin o Jimmy Hendrix, o, a casa nostra, Pau Riba.

La flauta de bec és un instrument encara en evolució, que cerca nous camins i noves idees. Nous models de flautes com els ideats per Helder, Paetzold i d’altres obren nous camins sonors per a l’instrument. Alhora, la tecnologia permet a la flauta gaudir de noves i fascinants possibilitats sonores. D’aquesta manera, continuem explorant nous sons i nous repertoris.

Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.45.38
Flauta Tenor Mollehauer Helder
Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.45.49
Flauta Contrabaixa Paetzold

III. Vull una flauta!

Morfologia

Les flautes de bec són una família d’instruments de mides i relacions d’afinació diferents, com amb les veus humanes. Hi trobem:

  • Flauta soprano: d’uns 30 cm de longitud amb un do4 com a nota més greu.
  • Flauta contralt: d’uns 42 cm de longitud amb un fa3 com a nota més greu.
  • Flauta tenor: d’uns 60 cm de longitud amb un do3 com a nota més greu.
  • Flauta baixa: d’uns 150 cm de longitud amb un fa2 com a nota més greu.

També trobem les flautes sopranino, contrabaixa i amb altres afinacions. Hi ha flautes de menys d’un pam la més petita fins a més de 3 metres la més gran!

L’ús de la flauta de bec com a instrument pedagògic ha popularitzat sobretot la flauta soprano però cal remarcar que la majoria del repertori flautístic està encaminat a la contralt.

Com ja hem comentat anteriorment, la flauta de bec ha anat canviant per a adaptar-se als gustos musicals i estètics de cada època. Conservem poques flautes històriques (la més antiga, del segle XIV), ja que la fusta és un material que tendeix a deteriorar-se amb facilitat. Actualment en el mercat podem trobar flautes que segueixen models medievals, renaixentistes, barrocs i moderns, elaborades amb fusta, plàstic, diverses resines sintètiques o metall.

flautes per materials
Flautes segons els material: plàstic, ivori, fusta, metall i polièster.
flautes per model
Flautes segons un model renaixentista (Praetorius), barroc (Denner) i modern (Elody)

Digitació alemanya o barroca?

(Resum de l’article original “Digitació alemanya i barroca” de Jordi Argelaga. Revista Bloc. Octubre 1994).

Un altre dilema que apareix a l’hora de comprar una flauta és la seva digitació: o alemanya o barroca. La història del naixement de la digitació dita “alemanya” està íntimament lligada amb el ressorgiment de la flauta de bec a finals del segle XIX i començaments del segle XX. L’augment de l’interès sobre el repertori i instruments històrics i l’aparició de la Musicologia creen en aquell moment una atmosfera propícia pel retorn de la flauta de bec i d’altres instruments oblidats. Músics com Christopher Welch, Joseph Cox Bridge o Arnold Dolmetsch es van dedicar a investigar sobre la música de les flautes de bec i a fer-ne divulgació en conferències i concerts.

La primavera del 1919, Dolmetsch oblida la seva flauta a l’andana de l’estació de Waterloo. Aquest fet anecdòtic canvia la història del nostre instrument ja que Dolmetsch, veient que sense flauta no podia prosseguir amb la seva tasca divulgadora, construeix la primera flauta de bec del segle XX. Dolmetsch comença aleshores la fabricació de flautes en sèrie i al cap de pocs anys li apareixen competidors, com per exemple l’alemany Peter Harlan (guitarrista i luthier), que compra una flauta a Dolmetsch i en fa vàries còpies però obviant dos paràmetres essencials: el diapasó històric i les correctes digitacions. Harlan inventa doncs unes flautes que faciliten una sèrie de digitacions però que empitjoren greument molts altres paràmetres de l’instrument. A la següent taula us fem una esquemàtica comparativa:

Captura de pantalla 2016-03-08 a les 0.10.21

IV. El manual del bon flautista: tècnica bàsica

La flauta de bec és un instrument que destaca per la seva senzillesa i pel seu so natural. El mecanisme de generació del so és molt simple i això el fa molt vàlid per a iniciar-se en el món de la música. Tot i així, cal tenir en compte alguns paràmetres tècnics bàsics si es vol tocar correctament:

  • La gestió de l’aire: mitjançant una respiració abdominal o diafragmàtica, inhalarem l’aire per la boca i el dirigirem a la part baixa dels pulmons. L’exhalació haurà de ser relaxada, amb el coll ben obert (com si cantéssim) i de forma contínua. Una bona manera de notar el moviment del diafragma quan respirem és estirar-se al terra: observareu com la panxa s’infla i es desinfla.
  • L’articulació: amb ella aconseguirem separar les notes entre elles. Per articular correctament haurem de tocar les genives superiors amb la punta de llengua (nota: la llengua no ha tocar mai la flauta!). Depenent de la síl·laba emprada podrem aconseguir des d’stacatto a legato: De, Te, De-Re, Te-Re, Te-Ke, De-Gue,… us aconsellem utilitzar “De” o “Te” i “De-Re” o “Te-Re” en els cursos inicials.
  • L’equilibri de l’instrument i la posició del cos: intenteu sostenir l’instrument només amb el polze de la mà dreta i la boca (els llavis han d’estar també relaxats). Respecte a la posició del cos, la flauta ha d’estar aproximadament a uns 45º sobre l’eix del cos, mantenint els braços lleugerament separats del tronc i en posició també relaxada.
Captura-de-pantalla-2016-01-04-a-les-15.46.08
Proveu d’estirar-vos a terra i respireu profundament: ja veureu com es mou la panxa.
foto-angle-enbloc
Un exemple de bona posició: 45º respecte l’eix del cos (sí, és l’Eloi fa uns quants anys…)

V. Tingues cura de l’instrument

Les flautes de fusta necessiten una conservació més acurada que les de plàstic, degut a que és un material viu (que reacciona a les condicions de temperatura i humitat) i relativament fràgil.

A l’escola (Primària o Secundària) el més habitual és l’ús de flautes de plàstic i, tot i que és un material molt més sofert, també n’hem de tenir cura.  Recordeu que la flauta és un instrument amb el que fem música, no una joguina.

  • Per tal de tenir-ne cura, podem seguir aquests consells:
  • Escalfar bé la flauta amb l’escalfor del nostre cos (embolicant la zona del cap amb les mans o posant el cap de l’instrument dins d’una butxaca prop del nostre cos), sobretot si fa fred.
  • Per desembussar mentre estem usant la flauta, sempre millor treure les restes d’humitat xuclant que no pas bufant, ja que així introduïm encara més humitat.
  • Com més brut està el canal, més s’embussa. Si el canal s’ha obstruït, s’ha de netejar amb aigua i sabó sota l’aixeta o passar-hi una tireta de roba o un objecte pla i llarg per tot el canal d’aire fins a treure la partícula que l’obstruïa. Ha de ser un objecte d’un material que no deixi residus, que no es desfaci amb l’aigua, i sobretot que no sigui més ample ni més gruixut que l’extrem inferior del canal, el que toca a la finestreta. Pensem que encara que sigui de plàstic, la zona de l’embocadura segueix sent la més delicada i qualsevol manipulació agressiva o amb algun material més dur que el plàstic, provocaria el deteriorament d’aquesta zona i, per tant, del so.
  • De vegades el canal s’embussa, és a dir, la humitat del nostre aire es condensa a les superfícies fredes del canal, sobretot a l’hivern, quan la flauta està més freda.  No hi ha cap solució definitiva però us oferim alguns consells que ens poden ajudar: 
    • De tant en tant l’haurem de netejar amb aigua i una mica de sabó líquid.
    • Després de tocar-la la netejarem. La desmuntarem i amb l’ajut d’una vareta (proporcionada pel fabricant) amb un forat en un extrem, en el que hi farem passar un mocadoret o trosset de drap (que ha de ser d’un material que no deixi residus que es podrien quedar a l’interior de l’instrument), netejarem les restes d’humitat que hagin pogut quedar-hi a l’interior. Hem de xuclar la humitat que hagi quedat al canal i, com que no li podem passar un drap, deixar assecar l’instrument fora de l’estoig perquè el canal pugui assecar-se del tot.
    • Tot i que sigui de plàstic, hem d’evitar deixar-la al sol o sobre una font de calor.
    • Cal dur-la sempre dins d’una funda, habitualment proporcionada amb l’instrument quan el comprem.
  • Quan les juntes de les parts de la flauta vagin massa dures al muntar-les o desmuntar-les, podem usar una mica de vaselina (proporcionada pel fabricant). No cal, però, abusar-ne, ja que a la llarga acaba formant una pel·lícula sobre l’encast i provoca l’efecte contrari al desitjat. És bo de tant en tant netejar les restes seques de vaselina de l’encast abans de tornar-n’hi a posar.

VI. Enllaços